LA BOHÈME | Per Pau Monterde

Una òpera sobre els ideals de joventut

La bohème és una òpera que parla de la utopia i dels ideals de joventut i de com aquests ideals topen amb la realitat de la vida. L’any 1882, quan estudiava al Conservatori de Milano i s’allotjava en una petita cambra, Puccini escrivia: “La meva cambra és molt, molt freda i em caldria una mica de foc. No tinc diners; (...) em caldria alguna cosa per comprar-me una d’aquestes estufes de carbó no gaire cares...”. Sembla clar, doncs, que a La bohème Puccini pensa en la seva pròpia joventut bohèmia.

Puccini i els seus llibretistes parteixen d’una novel·la d’Henri Murger publicada per capítols al diari “Le Corsaire Satan” entre 1845 i 1849 i adaptada al teatre aquest mateix any, a l’èxit de la qual sembla que hi va contribuir el desencant pel fracàs de la revolució de 1848. I per la recepció que La bohème té a Itàlia, sembla que els ideals de joventut que presenta es relacionen també amb una altra revolta fallida: la Comuna de París del 1871. Tal com tracten el tema Puccini i els seus llibretistes, no en fan, és clar, una obra polititzada, però tampoc no ignoren un estat d’ànim present sempre en la joventut, que la porta a qüestionar les formes de vida establertes i a plantejar noves utopies.

En aquest sentit, La bohème es refereix als artistes que viuen al París del 1830, però podria referir-se també als joves artistes establerts a París als voltants del canvi del segle XIX al XX –a l’època en què Puccini compon l’òpera– o als joves contestataris dels anys seixanta, o als moviments alternatius de principis del segle XXI. Si per a Illica, Giacosa i Puccini 1830 era una data associada a una primera manifestació del fenomen juvenil com a tal, per a nosaltres un moment emblemàtic de la utopia dels joves és la revolta dels estudiants francesos que comença a Nanterre el març del 1968 i esclata a París al maig d’aquest mateix any, i en aquest sentit hem escollit situar l’acció de l’òpera a París entre finals del 1967 i la primavera de 1968.

Una pintada en un mur del maig francès deia: “Prenez vos désirs pour des réalités”. Això és precisament el que intenten fer els protagonistes de La bohème, fins que topen amb la realitat de la mort. De fet, la mort de Mimì no és altra cosa que la mort de la pròpia joventut i dels seus ideals. El darrer capítol de la novel·la de Murger es titula “La jeunesse n’a qu’un temps”; Rodolfo, al seu duo amb Marcello del quadre quart, es lamenta dient “Ah! Mimì, mia breve gioventù!” i la peça teatral acaba amb una frase de Rodolfo que quan Mimì ha mort diu: “O ma jeunesse! C’est vous qu’on enterre”. Es tracta de la brevetat de la joventut doncs, dels seus ideals utòpics que topen amb la crua realitat, tal com els ideals de la revolta espontània contra el sistema dels estudiants francesos van topar amb la fortalesa del propi sistema.

Pau Monterde, director d’escena