Diversión obligatoria

Diversión obligatoria es troba en un espai oníric en el qual l’humor s’ha trencat; l’estructura de l’acudit s’ha vist alterada; i les paraules, sons i moviments experimenten espasmes irregulars. La broma, el truc, l’acrobàcia... S’interrompen i queden suspeses en un estat liminal entre el que ha estat i el que hauria d’haver estat... En aquest món fantasmagòric, un personatge lluita entre la depressió i la diversió. 

Partint d’una investigació sobre l’humor, el títol fa referència al terme empresarial “mandatory fun”, utilitzat majoritàriament als Estats Units. Es tracta d’una estratègia que suposadament millora el rendiment d’una empresa a partir d’activitats que evoquen una pretesa i espontània diversió entre els treballadors. En el moment en què passar-ho bé es converteix en una obligació, en què l’humor es revela com una estratègia econòmica i els cossos ballen carregant el pes de la humiliació, podem dir que allò divertit, allò intrínsecament humorístic perd tot sentit i s’instal·la una estranyesa que fa que esdevingui terrorífic. 

Al cap i a la fi, el “mandatory fun” esdevé un retrat fidel d’una generació deprimida que es manté en l’autoparodia com a estratègia de supervivència. Els mems, el post humor o l’absurditat que anys enrere Beckett ja va anticipar, configuren un panorama desolador que ens fa adonar del fet ridícul de la nostra existència i la converteix en una eterna broma. Ens trobem, per tant, en la dictadura de l’humor.

Darrera producció de la granollerina i artista convidada del Teatre, Júlia Barbany